"L'ECOLOGIA TRADICIONAL DE L'AIGUA.
L'APROFITAMENT D'UN RECURS ESCÀS."
LA FOIA.
L'EMBASSAMENT DE L'ALCORA
Com a conseqüència dels declivis de la població i el naixement de la indústria el panàta va deixar d'utilitzar-se per al que es va crear. Entre 1.950 i 1.970 la població d’Alcora va créixer molt i la gent del poble va tindre que recórrer a l'aigua d’aquestes sèquies per a cobrir necessitats bàsiques com llavar la roba. Avui en dia, l'aigua s'utilitza en les poques hortes que queden als voltants, però principalment a la indústria.
L'EMBASSAMENT DE L'ALCORA
LOCALITZACIÓ:
L’embassament de l'Alcora està situat a quatre
quilòmetres del municipi del mateix nom i a un quilòmetre de la pedania de La
Foia de l'Alcalatén. Està construït en el curs del riu Llucena, i tot
i no ser tant gran com el pantà de Maria Cristina, la seua capacitat màxima de
2 hm3 és suficient per a proveir el regadiu
dels seus voltants. El sobreeixidor de comportes, poseu una
capacitat de 330 m3/s.
HISTÒRIA:
A uns deu metres del pantà existeix una antiga
construcció d'un altre pantà més conegut com el Pantà Vell (hui soterrat baix
les seue aigües). Encara que no existeix
documentació escrita fiable, es pensa que data de l'època del Califat de Còrdova (segle XI), perquè la construcció es pot comparar
amb el pantà de Chovar, i aquest data de l'època dels àrabs (segle S.XII).
A la Carta Pobla de l'Alcora apareixen
referències als drets sobre l'aigua cedits als pobladors.
Durant segles ha patit diversos canvis. Per exemple, el
28 de setembre de 1.755 una forta
avinguda d'aigua va enderrocar part del pantà vell destruint l'arc per on
sortia l'aigua. El pantà va seguir actiu fins a l'octubre de 1.787 quan a causa d'unes fortes precipitacions
es va fer un forat de grans dimensions en la paret. Aquest fet provocà que fora
la fi de la utilització del Pantà Vell com es coneix actualment, visible només en
temps de sequera.
El 20 de gener de 1.947 la Direcció
General d'Obres Hidràuliques donà
l'autorització per a la redacció del projecte de reconstrucció del pantà, però
no és fins a l'1 de gener de 1.950 quan
s'autoritza la seua construcció. La Comunitat de Regants devia comprometre's a
contribuir amb l’execució del 20% del total de l'obra i un 40% en 20 anys a
partir de l'acabament del pantà.
En setembre de 1.954
es paralitzen les obres per falta de pressupost, però en octubre, després d’un
acord es tornen a reprendre. Entre 1.956 i 1.961 conclouen les obres d'instal·lació de les comportes del
sobreeixidor, que van començar a embassar
aigua en la tardor de 1.961.
APROFITAMENT DE L'AIGUA:
En l'època en què es va realitzar la construcció del
pantà, la gent es dedicava principalment a l'agricultura i és aquest uns dels
motius pels quals es va construir. Gràcies al pantà es va poder embassar
l'aigua per poder regar les hortes dels voltants. El manteniment del pantà era
possible gràcies a l'aportació de l'estat i a que cada persona que posseïa
terres i utilitzaven l'aigua del pantà havia de pagar una quantia que havia
sigut acordada en el seu temps. Una vegada embassada l'aigua, per tal què aquesta
arribara a les hortes es va fer una construcció coneguda com “sèquia”.
El desenvolupament d'aquest tipus de
construcció hidràulica va tindre lloc en l'època àrab, al llarg de la costa
mediterrània, principalment en la Comunitat Valenciana.
Les sèquies són uns canals per on es
condueix l´aigua per a regar. Les
primeres es construïen de pedra, actualment són de formigó. Feien aquestes sèquies per aprofitar els plans i desnivells del
terreny per a la distribució de l'aigua fins a les hortes. Des d'un canal
principal que estava connectat al pantà, passava l'aigua a un secundari i així
successivament fins que l'aigua aplegava al canal de l'horta.
Aquestes sèquies
estan equipades amb comportes per a poder
controlar la quantitat d'aigua que es vol deixar passar. Tot i que a
simple vista pareix una construcció
senzilla, no ho és. És necessari
un
estudi de la pendent descendent per a la
bona fluïdesa de
l'aigua. És molt important el manteniment d’aquest tipus
de
construccions perquè un xicotet inconvenient en qualsevol part de
la sèquia podria trencar la cadena del pas de
l'aigua.
Com a conseqüència dels declivis de la població i el naixement de la indústria el panàta va deixar d'utilitzar-se per al que es va crear. Entre 1.950 i 1.970 la població d’Alcora va créixer molt i la gent del poble va tindre que recórrer a l'aigua d’aquestes sèquies per a cobrir necessitats bàsiques com llavar la roba. Avui en dia, l'aigua s'utilitza en les poques hortes que queden als voltants, però principalment a la indústria.
No hay comentarios:
Publicar un comentario