GRUP D'ESTUDI DEL PATRIMONI DE COSTUR

"L'ECOLOGIA TRADICIONAL DE L'AIGUA.

L'APROFITAMENT D'UN RECURS ESCÀS."

LLUCENA

EL MOLINS D’AIGUA DE L’ALCALATÉN

Esquema del Moli de la Pena Roja de Llucena

HISTÒRIA

Durant segles, la base de l’alimentació de les nostres comarques, així com del conjunt mediterrani, l’han constituïda, en un percentatge superior al 80 % els cereals, sent el pa l’element principal de la dieta. Així la immensa majoria de la terra cultivable de l’Alcalatén s’ha dedicat tradicionalment a aquells, en especial al blat. Els molins fariners han sigut, per tant, un element imprescindible del paisatge i l’economia tradicional de la nostra comarca.  

La disponibilitat d’aigua en la nostra comarca, gràcies, principalment, als rius de Llucena/l’Alcora i Montlleó, va permetre l’existència de molins, segurament ja des d’època islàmica, encara que només estan ben documentats a partir de l’ocupació cristiana del territori a partir del segle XIII. La importància econòmica d’aquests els va convertir en un objecte cobejat pels senyors feudals què se’ls van reservar durant tots els segles que va durar el feudalisme.

 Així, tant en la històrica Tinença de l’Alcalatén, propietat dels Urrea, com al pobles dependents del castell de Culla, pertanyent al Maestrat de les diferents ordes militars que el posseïren, ningú no podia construir cap molí ja que eren un monopoli senyorial, i tots els seus habitants havien d’anar obligatòriament a moldre els seus grans a ells. Amb tot, hi va haver senyors que van donar llicència a particulars per a construir-ne; així, l'Orde de Montesa va concedir al Consell de Benafigos la facultat de construir molins, forns i ferreries a canvi d'una quantitat anual.

Mapa de la Tinença de l’Alcalatén, 1799.

Arxiu Provincial de Saragossa. Acolorit digitalment

Al segle XVIII, després del Decret de Nova Planta, la Monarquia Absoluta limitarà els drets senyorials respecte als molins i així permetrà la construcció d’alguns molins a particulars, com és el cas del molí de la Solana, a Llucena, o el del barranc de l’Ortisella a Benafigos.

Amb la revolució liberal que, a les primeres dècades dels segle XIX, va acabar amb el feudalisme a Espanya, es van suprimir totes les traves per a la creació d’instal·lacions productives i es va disparar la construcció de molins. Així, en van aparèixer a qualsevol racó de les nostres terres on una mínima corrent d’aigua ho permetera. Un molins que van estar en funcionament, generalment, fins meitat del segle XX quan la industrialització i l’èxode rural els va fer obsolets.

L'APROFITAMENT DE L'AIGUA:

En un clima d’escasses i irregulars precipitacions com el nostre, on la corrent dels rius és, en conseqüència, xicoteta i irregular, els molins havien de tindre una bassa que s’omplia amb l’aigua d’una sèquia procedent del riu, d’un barranc -d’on era desviada mitjançant un assut-, o d’una font suficientment cabalosa. Una sèquia que permetia, a més, en nombroses ocasions, el reg d’una més o menys extensa zona d’hortes.

En soltar l’aigua de la bassa, elevada sobre el molí, la força de d’aquella feia giravoltar un mecanisme que movia les moles del molí si aquest era fariner o de vernissos, o moure uns malls que colpejaven els draps a batanar si era un molí draper o batà.

Molí de la Pedrenyera de Llucena.

1. MOLINS FARINERS

En la imatge de bais està l’esquema del funcionament d’un molí fariner d’aigua. El recorregut del gra i de la farina, representat per punts, comença a la tremuja (1), d’on passa al canalot (2) que condueix el gra ns a l’ull de la mola, on cau entremig de la mola volandera (3) i de la mola sotana (4). Un cop el gra

és mòlt surt pel farinal (5) i cau a la farinera (6). El recorregutde l’aigua és representat per sagetes negres. L’aigua de la bassa o del pou surt a pressió per la canal (9) i cau damunt del rodet (8), fent que volte, després s’escola pel sòl del carcabà ns a l’exterior. Les peces ratllades: el rodet (8); l’arbre (7) i la mola volandera(3) són les úniques que volten, alhora, en el molí fariner d’aigua.

Sala de moldre del molí del’Assor de Vistabella Montlleó.

2. MOLINS DE VERNISSOS

Eren molins molt similars als fariners, però amb un picat de les moles diferent, ja que eren destinats a reduir a pols determinats minerals, amb els quals posteriorment s'elaboraven diversos vernissos. Eren molt freqüents en aquelles localitats on hi havia nombrosos terrissaires, com és el cas de l’Alcora, no n’hi havia un, propietat del comte d’Aranda, que abastia, prinicipalment, la seua fàbrica de ceràmica.

De vegades aquests molins podien funcionar conjuntament amb un molí fariner de diverses moles, destinant una pedra diferent per a cadascuna de les funcions

Molí de Xodos amb el desguàs, en primer terme, baix a la dreta.

Al fons, la gran paret del cup per on cau l’aigua des de la bassa.

3. MOLINS DE DRAPERS

S’utilitzaven a per a batanar els draps. Aquests es remullaven i es colpejaven després amb uns malls de fusta moguts per una roda de fusta col·locada en vertical moguda per la força de l’aigua. . El batanat entrecreuava més les fibres i el resultat era un teixit més uniforme, resistent i agradable de portar. A Llucena, el molí Porró va ser, en època foral, el molí draper senyorial.

Els molins vora riu han estat exposats

sempre a les riuades, tal i com es

pot apreciar en aquesta foto de la

primavera de 2015 del molí Vell

de Figueroles. Ací va funcionar, de

1919 a 1944, un generador elèctric

-com al molí Geroni, de Vistabella,

i el Panissares, de Llucena- que va

convertir aquest molí medieval en

factor de modernitat industrial.

Esquema de molí draper,segons una il·lustració del segle XVI