L'ALCALATÉN, ELS ARBRES I L'INCENDI DEL 2007

Rosa García

OLIVERA EN LA FONT DEL COLLAO

Els arbres de la comarca de l'Alcalatén són el resultat d’un equilibri i d'una voluntat de subsistir. Són arbres que han necessitat molt de treball dels nostres avantpassats amb agricultura artesanal.

El nostre clima mediterrani ens porta a situacions de sequera i també de pluja torrencial com aquests dies passats. La nostra orografia, amb muntanyes i barrancs, fa que la poca terra que tenim estiga guardada per un abancalament digne, un treball monumental, com un museu a l’aire lliure de pedra en sec que ha permès cultivar i que ha perviscut al llarg del temps i ha configurat els pobles que tenim avui en dia.

Tots i totes sabem de les jornades de sol a sol amb un tros de pa i un grapat de figues seques: no som un país de terratinents, som xicotets propietaris.

SABINA MAROIG

Els arbres, van arrelar i es van fer grans, amb molta suor i estima (oliveres, figueres, garroferes i ametlers) eren, junt amb el blat que se sembrava i les hortes, l'aliment de la comarca.

Ara, després de l’incendi del 2007, aquest arbres ja no estan. Alguns eren centenaris, alguns mil·lenaris; eren arbres adaptats al medi, adaptats a subsistir, i a produir.

Ara no es poden retornar aquest arbres. El seu creixement per les circumstàncies esmentades del clima i l'orografia, és molt lent, amb un índex de creixement baix. Amb voluntat de replantar-los, són molts els treballs, i difícils de costejar per la gent. Passarà molt de temps per posar-los en producció.

CARRASCA PALAFANGA

Les oliveres? Les garroferes? Les carrasques? Les savines? Quan les tornarem a veure com eren? Ara, sense arbres, les solsides augmenten. Quant de temps aguantaran la terra els bancals?

Aquests arbres perduts en l'incendi eren joies que vam heretar, eren un patrimoni de tots i totes, era un plaer passejar, i més, si estaven en producció. Tots hem perdut un patrimoni ancestral, un paisatge viu.

El deteriorament de la comarca ha donat amb l'incendi un pas de gegant, mentre els arbres, si es recuperen, és a pas de formiga. Siguem conscients del valor que hem perdut.

GARROFERA ROJA. MAS D'AVALL

Tornem a plantar, tornem a recuperar, a cultivar. L'Alcalatén no es mereix ser un desert sense arbres (quan dic arbres no em referisc al "pimpolls" de pi blanc que ixen de forma desmesurada i són com a gasolina per a propers incendis, que a més a més, ara estan sense pinyes, i no es podria recuperar espontàniament. Aquest es un altre problema per a debatre i actuar).

El medi ambient és de tots/es. Un paisatge amable, cuidat i productiu és benestar per tothom. Garantir la qualitat de vida en les nostres comarques és un compromís per als que ara vivim, un respecte per als avantpassats que el van cuidar abans de nosaltres i un regal per les properes generacions que hi viuran.

MATISSA CEMENTERI COSTUR

Com a membre de l'associació de damnificats per l'incendi a L'Alcalatén AIDIA, vull agrair a tota la gent que està en actiu i defensa la terra.

Rosa Garcia
Mas d'Avall-Costur

EL INCENDIO DE L'ALCALATÉN 2007

Una mirada irreflexiva e injusta

Por Daniel Gozalbo

La fiscal D. Dolores Ofrecio, con total seguridad es sensible ante un robo o pérdida patrimonial en su vivienda. Más aun, seguro que sabe apreciar el valor de una torre renacentista, una estatua de Adsuara o un cuadro de Ribalta. Estoy convencido que si un malhechor dañase alguna de estas obras históricas, abriría de oficio causa contra él. No solamente ella, gran parte de la sociedad castellonense sentiría como grave el daño causado y hasta los medios de comunicación reservarían su espacio para lamentar su pérdida.
La sociedad en su conjunto ha interiorizado el alto valor de nuestro patrimonio histórico, artístico y cultural, hasta el punto de que cualquier daño a ese legado se entiende como propio. Sin duda le asignarían un valor, quizás incalculable, por la pérdida de alguna de esas obras maestras, porque con independencia de su propiedad, está también su belleza, el placer que experimentamos ante su contemplación, el orgullo de convivir con ella, de ayudarnos a sentirnos felices.
En cambio, no ocurre lo mismo con otro de nuestros patrimonios comunes más preciados: el natural. Las pérdidas o los agravios a su biodiversidad las valoramos poco si las comparamos con otra pérdida patrimonial. No damos la menor importancia a los atropellos a ardillas, a una matanza de una cabra montés, al odio irracional al lobo, a la muerte de un águila, al incendio de un bosque, al arrasamiento de miles de hectáreas de fincas agrícolas quemados por el fuego en l’Alcalatén. Unas, de algarrobos, abandonadas por la política agraria europea, otras, de almendros, no rentables por las importaciones masivas y muchas más con la pérdida irreparable de miles de olivos, muchos centenarios, que desde la edad media se enseñoreaban de los bancales.

Esa gran desgracia, ni nuestra fiscal Dª. María Dolores Ofrecio ni gran parte de nuestros convecinos castellonenses, la consideran como una pérdida de patrimonio. Es más simple la explicación, no le dan valor. El matorral noble, plagado de aladadiernos, arces, madroños, enebros, sabinas, robles o aligustres, todos ellos protegidos por la Generalitat, pueden ser arrasados sin temor, ya que no valen nada. Su valor es, según nuestra inolvidable fiscal, 13 euros por hectárea. Dos campos de futbol enteros plantados con esas especies valen 13 euros. ¿Qué pensamiento alberga su cerebro? ¿Qué sistema de valores y de medida usa? ¿Qué sentimientos alberga su corazón?

¿Merecemos una Fiscal que mira con tanto desdén al interior rural? Su mentalidad utilitarista capitalina raya en la indecencia, al olvidar el papel vivificador del secano que nos circunda, cuna de la mayor biodiversidad cuyo valor es esencial para una vida saludable. Yo mismo le hablé de la pérdida de un pequeño bosque de robles “macarullés”, el único del término municipal de Costur, el más meridional de la provincia, que forma parte del historial sentimental de muchas generaciones y se había salvado de su tala para carbón. No resistió este incendio. Lo encontró sentimental pero sin valor, cero euros. Ella asegura en cambió que ahora huele a romero, pero olvida que la fauna ha desaparecido, que el matorral que lo sustituye es innoble y mimético, aliaga y más aliaga. Olvida a generaciones de labradores, que continuaban cultivando el terreno, habían vivido de él, de sus algarrobos, de sus almendros y de sus olivos arrasados hoy por el fuego,

No es consciente de lo inmensamente afortunados que somos los castellonenses de disfrutar de una oferta de ecosistemas tan variado y de una biodiversidad tan rica. Tenemos un patrimonio natural en nuestro interior que nos genera riqueza material y anímica, que nos enriquece con su multiplicidad natural, con su variado paisaje, que nos proporciona salud. Un patrimonio que sin embargo permanece anónimo para muchos y para la Fiscal despreciado y olvidado. No le damos el valor que merece y lo ignoramos. Con su propuesta y ejemplo está condenando al medioambiente al desprecio y, por tanto, nunca seremos capaces de amarlo ni menos de preservarlo. Su mirada hacia el interior no solo es irreflexiva e injusta, es perversa.
Daniel Gozalbo Bellés

Nuestra esperanza

 Fotos extraídas de la exposición "Un año de incendio" organizada por la AC La Fontanella

ELS AMICS I AMIGUES DE L’ESCOLA DEL CANTO DE BENASSAL

Avui comencem una secció nova al nostre bloc, presentar-vos grups de patrimoni d'altres pobles i els seus treballs. Com nosaltres busquen protegir i mostrar aquests valors que tenen en el seu territori

Amics i Amigues de l'Escola del Canto són un grup d'amics, majoritàriament de Benassal i voltants, enamorats dels seus paratges. Es tracta d'una associació creada per recuperar aquest bé patrimonial i que pretén restaurar la casa del mestre i  fer un refugi lliure de muntanya.

La "Escola del Canto" és una escola rural que es va crear per escolaritzar els nens que vivien a les masies més allunyades de Benassal. Va funcionar des de 1932 fins de 1973. Situada al terme de la localitat del Maestrat, a la confluència amb Vilafranca i Vistabella.

Les aportacions aconseguides a través d'Internet, mitjançant el micromecenatge, i l'esforç d'Amics del Canto, han permès fer la restauració. Els diners s'ha invertit en els materials, ja que el treball ha estat voluntari, el que antigament es nomenava “jornal de vila”.

L'antiga escola s'ha transformat en una aula museu d'accés lliure, mentre que la casa del mestre és ara un refugi de muntanya. Durant l'últim any, els voluntaris han realitzat diverses visites a l'escola, situada a tres hores a peu de Benassal. La seva tasca s'ha centrat en la reparació de bigues i teulades, el lluït de parets, la neteja de l'exterior, la restauració de la terrassa, treballs de fusteria, ferreria, pintura, finestres, reixes ....  També la rehabilitació dels pupitres, la taula del mestre i les pissarres. I finalment faran un documental audiovisual sobre la "Escola del Canto".

Després de la restauració

Aquest grup,  a tingut un reconeixement a la seua llavor. Junt a la Fundació Carles Salvador han sigut premiats amb els Premis  Maestrat Viu 2015 amb el apartat dirigit a col.lectius i entitats.

Enhorabona!!! I endavant!!

Vídeo de promoció:

https://vimeo.com/71972460

Mes informació:

http://patrimoni.peu-uji.es/index.php/es/inicio/11-noticies/738-los-amics-i-amigues-de-l-escola-del-canto-de-benassal-obtienen-el-premio-maestrat-viu-2015

EXCURSIÓ "SENDERS I PATRIMONI"

 VOLTA AL CABEÇO

El dia 2 de maig ens vam anar d'excursió, ajuntant les activitats programades per l'Associació Cultural La Fontanella amb motiu de les festes patronals de Sant Pere Màrtir i com  activitat premostra cultural de l'Alcalatén.
L'excursió forma part del projecte "Senders i patrimoni", la número 1, que dona la volta pel Cabeço passant per diferents punts d'aigua del poble.
Ens va acompanyar molta gent, el temps va ser bo i vam tenir un guia molt preparat.
Un bon matí.

A la Fontanella

La font del Mas d'Avall

Explicant el reg

Pel camí empedrat

Esmorzar a la Font del Collao, la bassa.

Al Cabeço

Als Pous, final.