UNA HORA I MITJA PER AL RECORD
Sempre recordarem a Toni i quina millor manera de fer-ho que gaudint
del nostre terme, amb tota la calma del món, en bona companyia i
desviant-nos mil vegades de la ruta per a descobrir pouets, redones o
casetes de pedra amagades entre coscolls i argelagues. I així ho vam
fer en la passada setmana cultural: vora les huit del matí ens vam
reunir una bona colla de costurenques i costurencs, desitjosos de
gaudir d’una passejada tranquil·la, però sobretot, de recordar a
Toni i tot el que ell ens va ensenyar.
Va ser Mari Cruz qui va prendre la paraula per a donar veu als
pensaments i sentiments que a tots ens rondaven pel cap i el cor en
aquell moment, en aquell precís moment tan corrent i alhora tan
significatiu per a tots nosaltres. ¿Quantes vegades ens havíem
reunit en aquell mateix lloc seguint les indicacions del nostre guia
preferit, sentint el fred del matí i veient despuntar les primeres
llums del dia, a l’espera d’una altra excursió (que sabíem que
tan bé s’havia preparat amb el seu mapa, les seues parades, els
seus temps, etc.), i que ens descobriria un altre grapat de racons
desconeguts a través de la mirada entusiasta i curiosa del nostre
guia particular? No, no era un moment qualsevol i així ho va
expressar Mari Cruz, amb la veu entretallada, fent evident la
inesborrable petjada que Toni va deixar en nosaltres com a
associació, però també com a persones. Va ser ella qui va recordar
tantes excursions que no hagueren sigut possibles sense ell, però
també tantes experiències, tantes amistats, tantes rialles i tants
aprenentatges. Perquè una pujada a Penyagolosa o una baixada al mar
amb Toni era molt més que una estona caminant: era saber que tots
teníem cabuda, estar segur que no t’anaves a quedar enrere per més
lent que anares, era aprendre a estimar la natura, a gaudir-la sense
presses, era la xerradeta intergeneracional en les sendes planes i el
suport incondicional en les costeres, era mirar el terme amb uns
altres ulls, era descobrir noves sendes perquè segur que no aniríem
pel mateix lloc, era atrevir-se a prendre reptes personals i celebrar
l’arribada a meta amb un bon sopar. Fer una ruta amb Toni era
moltes coses, i tot això va explicar Mari Cruz, ja que és el que
des de l’Associació Cultural volíem recordar i agrair amb aquella
volteta d’hora i mitja per eixe terme que tant s’estimava.
Per últim, va proposar que, tot i que era la primera, no fora
l’última excursió d’hora i mitja per a així no oblidar
mai i seguir transmetent tot allò que ell ens va ensenyar.
Així, amb aquesta meravellosa motivació, vam començar la ruta,
guiada aquesta vegada per Jordi Seguer, que ens va portar fins al Mas
d’Avall pel camí de la Fontanella per a enfilar la senda cap a la
Font del Collao. Una vegada allí, el guia va decidir donar un poquet
més de volta pujant per la senda que dona a la part més amuntera
del Collao, perquè hi havia un pouet i unes parets de pedra en sec
que bé es mereixien el quilòmetre de més. Allí Jordi, junt amb
Jorge Ribés, ens van explicar que aquells bancals els van construir
fent primer les parets i omplint després l’espai amb terra, i no
al revés com se solia fer. Més endavant, una vegada ja en el
Cabeço, vam entrar a veure l’eix geodèsic, les trinxeres de la
Guerra Civil, les parets de l’antic poblat i la redona de la via
pecuària. Allí ens van explicar moltes fites, com la utilitat dels
eixos geodèsics per a la cartografia, el significat de les marques
de la rodona o la data exacta de la construcció de les trinxeres
aprofitant el mur del poblat que hi havia. D’allí ja vam tornar al
poble pels pous, satisfets d’haver complit amb tots els requisits
que ens havia ensenyat Toni per a una ruta com cal: quedar ben de
matí (però si es fa un poquet tard, no passa res), eixir-se’n un
poc de la ruta per a descobrir elements del patrimoni que
desconeixíem, emportar-se algun que altre arrap d’argelaga,
aprendre coses noves i gaudir de la natura i la bona companyia. Això
sí, vam fallar en una coseta, aquesta vegada la volta sí que va ser
exactament d’hora i mitja. Així que, des dels nostres cors,
estigues on estigues, Toni, mil gràcies per tot el que ens vas
donar.
Ester Palomar
